El fotoperiodisme no és mort, és la comunicació que està malalta

Cèlia Forment i Bori

“Seran deu euros, cinc per cap”. Ep! El panell de darrere seu mostra que l’entrada és reduïda per als jubilats, menors de 25 anys  i per a famílies nombroses. “Perdoni, nosaltres som estudiants”. Tenim dinou i vint-i-quatre anys. “Ostres, perdoneu! Així en seran sis, l’entrada reduïda val tres euros”. La sala de recepció del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) és gairebé buida. La cara del noi que ens ha venut les entrades reflecteix una simbiosi entre cansament i avorriment. Segurament una cosa porta a l’altra.

El CCCB i la Fundació Photographic Social Vision presenten per primera vegada a Barcelona una selecció d’exposicions de “Visa pour la Image- Perpignan”, el festival professional de més prestigi en el sector de la fotografia documental internacional. L’ambient de la sala on hi ha exposades les instantànies contrasta amb el de la recepció que el precedia. És fosca, i la única il·luminació que desprèn prové d’uns petits focus que il·luminen cada fotografia. Una tècnica de captivació que aconsegueix introduir a l’espectador al racó més profund de les històries que mostren les imatges.

Image

Drets d’imatge: Yuri Kozyrev / NOOR para Time Magazine

Amb més de 170 fotografies, la mostra Més Fotoperiodisme, destaca per la diversitat dels gèneres fotogràfics seleccionats i l’actualitat que retraten, oferint al públic quatre esdeveniments que l’any passat van ser notícia: el tsunami del Japó, la primavera àrab, la narcocultura a Mèxic o la vida quotidiana d’una dona mutilada i lluitadora d’Uganda. L’exposició sota el títol de Més Fotoperiodisme va obrir les portes el passat 1 de març i es podrà veure fins el 28 de maig del 2012,  al CCCB.

Image

Drets d’imatge: Shaul Schwarz / reportage para Getty Images

Les quatre històries es repeteixen al llarg d’un passadís, una rere l’altra formant així un circuit. A l’entrar la primera que trobem és el reportatge de Shaul Schwarz sobre la narcocultura com a retrat d’una societat que conviu amb i gràcies i a persar del narcotràfic a Mèxic. Els herois, en els temps que corren, no són els advocats o els polítics; els herois són els nois que saben manipular diners. Les imatges amb un més que impactant grau de realisme aconsegueixen transmetre la música del “narcocorrido”, amb lletres que glorifiquen els traficants de drogues. Contenen un ritme que desprèn una violència sempre acompanyada de luxe. El fotoperiodista s’expressa manifestant un anitsistema que s’ha convertit actualment en l’estil de vida de més de 30 milions d’hispans. Un estil de vida que majoritàriament acaba amb una mort mitificada, i propera al culte. El mercat de la narcocultura es multiplica cada dia, així com també les estadístiques de les vides que ha cobrat. Aquest és el cost que han de pagar els llatinoamericans que es veuen implicats (a vegades inevitablement) en el desig de un “Narco de Luxe”, en un país on els narcotraficants són un model de fama i èxit.

Impactats avancem pel passadís, i el següent fotoreportatge que trobem és el recull de fotos captades per l’ull de Yuri Kozyrev. Mostra els diversos camins de la revolució àrab iniciada al febrer des d’Egipte fins al Iemen, passant per Tunísia i Bahrain. Les imatges sobre aquest vent de canvi insisteixen en punts que tenen en comú: la joventut dels revolucionaris, l’ús intel·ligent de les xarxes socials i l’elecció per part de la majoria de la manifestació no violenta com a eina política.

Image

Drets d’imatge: Yuri Kozyrev / NOOR per a Time Magazine

El fotoreportatge que el segueix és del tsunami que va devastar l’est de l’illa del Japó al març del 2011. Una mirada col·lectiva i publicada a la revista Days Japan. Un país on l’activitat sísmica és comuna. Però aquesta vegada va ser diferent. Aquell dia, després que el japonès reprenés la seva rutina diària, complint les ja sabudes instruccions de seguretat, es va activar l’angoixa genuïna. El sisme havia registrat 8,8 a l’escala de Ritcter, i un espectacular tsunami es dirigia a les costes. Les xifres son aterridores, igual que el contingut de les imatges preses pel fotògraf: onades de 20 metres d’altura i velocitats de 800 km/h, apocalipsi fosc, vehicles arrossegats a llargues distàncies, com si fossin joguines, de la ciutat e Miyako, joves amb llàgrimes als ulls, cap casa elevada sobre un asfalt gris ple de runes. El malson, però, no s’atura aquí. Més fotografies mostren com la situació es va agreujar quan la central nuclear Fukushima van ser danyada pel tsunami. Les temperatures van ascendir, provocant una calor que va fondre les expectatives dels serveis de rescat i d’emergència, retratats de genolls, amb les mans a la cara.

Image

Drets d’imatge: Tadashi Ohkubo / Yomiuri Shimbun

L’exposició acaba amb un cas personal. Costa narrar una vivència. I més si s’han d’explicar els horrors de la història. Costa informar sense quedar-se només amb els moments de violència exacerbada, visualment temptadors per l’espectacle que ofereixen i que, en el model actual d’informació, es transformen en uns instants d’actualitat mediàtica ràpidament reemplaçats per altres. Aquests són els fets que van motivar des d’un principi a l’autora del fotoreportatge que ocupa l’extrem oposat del passadís. Les imatges mostren la vida quotidiana d’una dona que ha perdut una cama, el seu fill i els seus dos marits en la violència extrema de la situació d’Uganda. Una vida que va més enllà de la tendresa, la complicitat i la necessitat. Tots aquests sentiments han permès l’existència d’aquestes fotografies, fruit d’un intercanvi estrany entre dos éssers que, en un principi, no estaven destinats a trobar-se. El fotoreportatge, fet per la fotògrafa Martina Bacigalupo, té el poder que l’espectador quedi captivat per la tendresa de la relació que sap oblidar el sofriment i dóna pas a la vida, a les ganes de viure i d’explicar coses. Les instantànies mostren una serenitat que fan encara més insuportable la violència, que no s’exposa directament. Per aconseguir transmetre tot això cal una comprensió mútua i modèstia per part d’una fotògrafa que il·lustra escenes amb calma i senzillesa. Com a públic, ens inunda la sensació de veritat fonamental, fotografies que no enganyen, que diuen certeses irrefutables.

Image

Drets d’imatge: Martina Bacigalupo / Agence VU

Abans de sortir ens fixem amb una pantalla de mides considerables on hi apareixen paraules. Paraules que podrien definir a la perfecció el model òptim que tot fotoperiodista vol assolir, i que l’exposició Més Fotoperiodisme ens ha mostrat: estimulant, compromès, crític i necessari.

El vídeo de promoció de l’exposició: 

Entrevista a  Jean Francois Leroy,  director de Visa Pour l’Image

http://www.cccb.org/veus/exposicions/%C2%ABel-fotoperiodisme-no-es-mort-es-la-premsa-que-esta-malalta%C2%BB-jean-francois-leroy/

Anuncis

About mesque1000paraules

Projecte de classe, som cinc estudiants de periodisme que hem obert aquesta finestra per conèixer i fer conèixer una mica més la fotografia com a eina periodística, la imatge com a nexe per narrar una història a algú; fotoperiodisme, vaja.

One comment

  1. Jaume

    Molt bé, Cèlia.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: