Alba Nàjera: “Mentre es treballi gratuïtament, mai podré arribar a viure de la fotografia”

Entrevista Alba Nàjera - Mésque1000paraules - 3 maig 2012

Alba Nàjera, fotògrafa de concerts. Jove, activa, però pausada (Font: Aleix Graell)

Cèlia Forment Bori / Albert Guasch / Aleix Graell

Alba Nàjera troba una càmera analògica que era a per casa, com qui troba un talismà. De seguida es veu a cavall entre dos mons:  l’analògic que agonitza i el digital que floreix. Tot i començar amb el carret, ara prefereix els bits. Defensa el mètode assaig i error com la millor via de creixement per arribar al nirvana de la fotografia. Especialitzada en fotografia de concerts , unió de passions música i imatge, podem veure l’obra de l’Alba Nàjera al bloc de nom suec i difícil pronúncia: http://ljuskansliga.blogspot.com.es. També col·labora com a fotògrafa i redactora amb la plataforma cultural 31canciones , que es dedica a promocionar grups emergents.

Practicant. Errant: “Com aquell que vol aprendre a anar amb  monopatí, a base d’hòsties”. Ha estudiat arquitectura tècnica i no té problemes per combinar-ho amb la fotografia. Professió i afició es confonen sense remei. Li balla pel cap continuar cultivant totes dues  vessants, però en els temps funestos que corren, arquitectes i Espanya no és bona combinació (en el fons Espanya no es relaciona bé en general).

Amb un discurs serè, indissociable de la seva experiència personal, ens treu l’entrellat del món de la fotografia de concerts. Un fresc amb pigments propis. Els ets i uts. Tota la pesca. L’apassiona Suècia i en torna amb una  bona nova: “Allà et paguen per fer fotografies als concerts” [¡Valga’m Déu! I alguns riures, pensant que aquí no estem tant bé].

Es partidària de “la foto ¡Pam!”. Directa. Poc carregada.

Quan la conversa discorre pels topants més espontanis, l’Alba ens explica el potencial surrealista de la tarda de feina que li espera. Fa una col·laboració relacionada amb publicitat on ajuda a realitzar un anunci de tiretes. El procediment és: Agafar un peu de porc,  fer-li una ferida, cosir la ferida, realitzar una fotografia, realitzar un altra fotografia a una cama humana  (concretament, la seva), i col·locar la ferida del porc a la cama de l’Alba. “Photoshop” i copia, enganxa.

Evident que la conversa és informal, sense vostès, cafè damunt la taula i en l’ambient pausat i latent del Café Adonis, un bar amb aspecte de cafè parisenc a l’Eixample. L’hem escollit nosaltres entre tot el ventall de bars de Barcelona. Hem arribat uns minuts tard, el retard perdonable del transport públic, i l’Alba ja hi és. Mirant a banda i banda, amb una bossa penjada de l’espatlla. Entrem. “Aquella va bé?, Al racó del bar hi estarem bé”. Comencem – Què voleu?”. L’Alba demana un cafè amb llet. Quan ens el portin comencem l’entrevista.

 

A quina edat vas agafar una càmera per primera vegada?

Entre els nou i els deu anys. La trobo a casa tirada. Em va cridar l’atenció sobretot estèticament, era de carret, dels anys seixanta. El meu pare em va instruir una mica, ell és aficionat a la fotografia.

Quan et vas plantejar aprendre fotografia seriosament?

El moment en que em vaig plantejar fotografiar seriosament va ser quan els altres elogiaven la meva tasca. L’autoaprovació és molt important, però és al públic a qui s’ha d’agradar. Caminant pel carrer vaig començar a fer fotografies a aquelles coses que em proporcionaven un sentiment especial. El meu objectiu era plasmar-lo.

Ets llicenciada en arquitectura tècnica. Has canviat definitivament aquesta possible professió per la fotografia?

No. Aquesta opció no és massa viable tenint en compte la situació econòmica d’Espanya. M’agradaria combinar les dues coses de cara al futur, de fet, ho he fet durant una temporada i no m’ha suposat cap tipus de problema.

Per a mi, la fotografia és una escola de carrer, semblant a qui vol aprendre a anar amb “skate”. A base d’hòsties, i del: “que malament ho fas”

Com et vas formar?

Crec que la fotografia s’aprèn amb pràctica; programant la càmera, posant-li diversos graus d’obertura, passant fotografies pel “Photosphop”… i sense deixar de banda la paciència. Per a mi, la fotografia és una escola de carrer, semblant a qui vol aprendre a anar amb “skate”. A base d’hòsties, i del: “que malament ho fas”.

Quins referents tens?

Tot i que són personatges molt excèntrics, a mi m’agraden molt en Terry Richarson i Hedi Slimane. Són fotògrafs que utilitzen molt el blanc i negre, i són molt directes. Les fotos, per mi han de ser molt clares.

Terry Richarson té fama d’anar al llit amb les models que fotografia.

Sí, ell mateix diu que el que ha passat per la càmera ha passat abans per altres llocs.

Relament es crea tanta complicitat entre qui porta la càmera i les persones de l’“instant” que capta una fotografia?

Terry Richarson és un cas exagerat. No sempre és així, jo ja estic molt contenta quan o em van un “retweet”, rebo felicitacions o em reconeixen als concerts. Aquesta és la relació. Em sorprenen sobretot el grups que es posen en contacte amb mi després del concert. És molt d’agrair rebre un correu, o que ells mateixos et facin una mica de promoció.

Quan retrates un escenari, vols transmetre algun factor en concret?

Vull transmetre el que vol transmetre el músic, el cantant, al públic. És essencial no tirar fotos a la “babalà”, sinó preveure el moment idoni. El cantant del grup basicament és qui transmet al públic, vull captar aquest moment, vull captar el sentiment del músic.

“A Espanya només es poden fotografiar les tres primeres cançons del concert i sense flaix”

Els músics t’ho deixen fotografiar tot?

No. [silenci] A Espanya només es poden fotografiar les tres primeres cançons del concert i sense flaix. Per això sempre porto una ISO molt alta, aprofito l’efecte rebot dels focus de l’escenari, i estic molt pendent de la velocitat en disparar la fotografia i de l’obertura de l’objectiu, És important no saltar-se aquestes normes, perquè hi ha bastant control posterior i els grups et poden reclamar, “aquesta foto no es de les tres primeres cançons”. I ho saben perquè si apareixen en una foto amb sostens i han començat el concert amb jersei, doncs, no, no és la tercera cançó.

Hi ha alguna fotografia de la història del rock que consideris la millor?

M’agraden les instantànies de Sex Pistols, per què sé que l’espectacle que oferien ja no es veurà mai més sobre els escenaris. Els músics, al llarg dels anys, s’han anat educant sobre l’escenari.

El rock s’ha civilitzat.

Completament. Jo només he vist un músic que trencava la guitarra al final del concert.

Els concerts no només són la posada en escena, per què no apareix les proves de so o els moments al backstage?

El backstage és molt limitat, és íntim. Si no ets molt amic del cap de la sala o tens un contacte molt directe amb el grup, no s’aconsegueix passar més enllà de davant de l’escenari.

Quina és “la gran foto” que t’ha perdut?

D’artistes que ja no hi siguin n’hi ha molts, [tots sospirem pensant] que encara estiguin vius, m’agradaria fotografiar grups mítics, com Bruce Springsteen, o The Strokes, dels quals en sóc molt fan. Tinc clar que mai faria fotos a un concert de reaggeton. Tot i que si s’ha de fer… seria una experiència més.

Entrevista Alba Nàjera - Mésque1000paraules - 3 maig 2012

Durant la conversa. (Font: Aleix Graell)

 

Utilitzes Internet, tens un bloc, i les xarxes socials per donar a conèixer la teva obra. Explica’ns què t’aporta.

M’aporta, sobretot, que la gent valori la meva obra, i l’ofici de fotògraf de concerts. A més de difondre-la, si poses una foto a Facebook etiquetar els músics, la sala el promotor, el tiet… [riure].

Anem amb la direcció del teu bloc: http://ljuskansliga.blogspot.com.es/ Et troben a Google?

Realment estic pensant canviar-me el nom, ljuskansliga vol dir “foto sensible” en suec. Aquesta idea va sorgir durant la meva estada a Suècia. Hi vaig treballar de fotògrafa de concerts durant un estiu, aquesta feina allà és ben valorada, també si ets estudiant. Pensa que allà ho tenen molt organitzat, si hi ha un fossar de fotògraf i la demanda és més gran, fan torns. Primer uns, després els altres. Ho tenen molt més organitzat i valoren aquesta feina.

A vegades Internet és un jungla sense llei pels fotògrafs. Tu penges les teves fotos i suposadament t’han de demanar permís per utilitzar-les. Has tingut males experiències de fotos que t’hagin agafat sense permís?

Tot i que cada vegada més es va demanant permís, encara passa que els interessats o els mateixos músics m’agafaven les fotografies i les penjaven al seu mitjà digital. En aquest àmbit s’ha de combatre molt amb els mitjans gratuïts, que no en demanen res a canvi.

Si ens permets, ets una mena de “Juan Palomo” de la professió. Tu fas les fotos, tu publiques les fotos, tu intentes vendre-les… Què significa fer de “freelance”?

Ser freelance es basa en anar trucant a portes, i amb la promoció et dónes a conèixer. Hi ha el problema de confondre el  freelance amb “l’amor a l’art”. A Espanya es treballa sovint en temes de que avarquen el disseny sense ser remunerat a canvi, i penso que això s’ha d’acabar. Sobretot si ja has assolit un nivell professional.

Quina càmera utilitzes?

Tinc dues càmeres principals, ambdues digitals: la Nikon D60, que és una càmera molt portable i després una Canon 5D 250, que la utilitzo pels concerts i per temes laborals més complexos.

Parlant del retoc fotogràfic. “Actualment tot és molt fals. Sobretot en publicitat”.

Parlem del retoc fotogràfic.

El faig servir sí, però no per convertir les meves fotos en una cosa oposada. L’utilitzo per exagerar trets característics de la imatge. No estic massa d’acord amb la distorsió que es fa actualment a les fotografies, sobretot en el sector de la publicitat. Actualment tot és molt fals.

Veus possible fer-ne una mode de vida de la professió?

No ho veig possible aquí [a Espanya]. Funciona molt, com he dit abans, l’amor a l’art. Mentre es treballi gratuïtament, mai podré arribar a viure de la fotografia. Des que estic dins aquest món sempre he dit que hi ha dos tipus de fotògrafs: els que s’ho prenen professionalment, preveuren l’espectacle, i tenen els moments àlgids del concert controlats per disparar la fotografia, i els que aprofiten l’ofici per tal d’aconseguir l‘entrada gratis al concert. Això hem sap greu.

Acabem l’entrevista. Seguim parlant amb la seva veu pausada. Ja no queda cafè a cap de les tasses. Afegim: “estàs convidada”. Perquè entenem bé la situació d’una professió precària, plena de paràsits que fan la feina gratis i sense garanties i que fora valoren millor. Fotografia i narrar històries al final no es troben tant lluny. Tanquem la conversa i anem cadascú a fer la seva feina. L’Alba probablement se’n vagi a fotografia peus de porc amb una ferida, per una feina de publicista. I nosaltres a escriure una entrevista a una jove, pausada, d’ulls marrons que vol –com tants d’altres han fet, volen fer i faran–  convertir la seva passió en professió remunerada. Obrim el seu bloc, i llegim: “PLEASE HELP TO KEEP THIS PROJECT RUNNING. Donate”.

El Bloc d’Alba Nàjera, fotografia de concerts

Segueix Alba Nàjera a Twitter

Anuncis

About mesque1000paraules

Projecte de classe, som cinc estudiants de periodisme que hem obert aquesta finestra per conèixer i fer conèixer una mica més la fotografia com a eina periodística, la imatge com a nexe per narrar una història a algú; fotoperiodisme, vaja.

2 comments

  1. Jaume

    Molt bé. Felicitats, joves projectes de periodistes. Endavant!!

  2. Retroenllaç: “Abans un mal fotògraf podia viure, ara un bon fotògraf passa gana” « mesque1000paraules

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: