James Dean al país dels talibans

Alan Ruíz
Judit Montenegro

Plàcid García-Planas (esquerra) i Guillermo Cervera (dreta) davant la porta de l’Hemeroteca de Comunicació a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).
Drets d’imatge: Sandra Rodríguez i Més que 1000 paraules

– Hola, escolta: en Guillermo ve aquesta setmana a Barcelona. Vols que ens veiem?

A l’altra banda de la línia telefònica parla en Plàcid Garcia-Planas, periodista de guerra resfusant d’aquesta consideració. “Escric per a despertar emocions”, diu. I en Guillermo és el fotoperiodista Guillermo Cervera, qui –com comprovaríem- tampoc es considera periodista, en absolut. De fet, ni s’ho planteja. La trucada és per concretar una trobada que en Plàcid ens va prometre. I estava complint amb la seva paraula.

– Perfecte, doncs quedem així. No oblideu fer un cop d’ull a la seva pàgina web i al reportatge sobre surf que li va dedicar el New York Times. Ens veiem! –i penja.

Un fotoperiodista de guerra a qui el New York Times, el millor diari del món, dedica un reportatge sobre surf. Ja resulta interessant.

* * *

Fa més d’una hora que som al bar de la Plaça Cívica de la universitat, on hem quedat. Passen uns minuts de les dotze i mitja, i ja només falten ells. Aleshores veiem en Plàcid arribar a través del vidre, acompanyat d’un altre home: en Guillermo Cervera. Els dos vesteixen uns texans i una camisa arremangada amb un parell de botons descordats. És així com van a la guerra? Els cridem, i es reuneixen amb nosaltres.

– Nois, aquest és el Guillermo. Guillermo, els meus alumnes.

– Hola, encantat! -i realment sembla estar-ho, encaixant la mà ben fort i amb un somriure d’orella a orella. – Voldreu prendre alguna cosa?

Contestem que no, que gràcies, i se’n va a la barra del bar a demanar un cafè amb llet per a ell (amb molt sucre) i una aigua amb gas pel Plàcid, que aprofita per fer-nos una breu presentació off the record.

– És una sort tenir-lo amb vosaltres, no sol donar entrevistes. Ja l’anireu coneixent, amb la seva pose de James Dean a “Rebelde sin causa”. – Sí, aquella pose que torna boges a les noies – Això de la guerra ho duu a la sang; és descendent de l’almirant  Cervera, de la marina espanyola, que va lluitar a la guerra de Cuba.

Treball de Cervera dins les onades de Lanzarote.
Drets d’imatge: Guillermo Cervera

Fortuitament periodista

El Guillermo torna amb nosaltres i ens assentem al voltant d’una gran taula quadrangular, banyada pels raigs de sol primaveral que es filtren per la vidriera de l’enorme menjador. Abans de començar a parlar d’ell s’interessa per nosaltres, per com ens van els estudis i -bromeja- per si el Plàcid és o no un bon professors. Els primers minuts transcorren en un ambient molt agradable, i tots els tòpics del periodista de guerra es van desmuntant. L’havíem imaginat més fred, més seriós, més cínic. En definitiva, l’havíem imaginat més “Territorio comanche”. Però no, l’home és encantador. Aleshores disparem:

– Et consideres periodista? -hi ha un silenci incòmode i, després d’intercanviar una mirada amb el Plàcid, riu.

– Bé… no, la veritat és que no -conclou.- tampoc m’ho he plantejat mai.

Però sí ho és. O això ens ha comentat el Plàcid sempre. És periodista perquè explica històries; perquè emociona amb la seva fotografia. El que un transmet amb paraules, l’altre ho fa amb imatges. Canvia el canal, la forma; en el fons, el missatge segueix sent el mateix.

– En realitat, hi ha un motiu pel qual els nostres treballs es complementin tan bé. -interromp, pensatiu, el Plàcid.- La meva escriptura és plàstica: projecto imatges amb les paraules; la fotografia del Guillermo, en canvi, és molt narrativa; explica històries. Així, dos canals que són a priori antagònics es toquen. -i mentre diu això, dibuixa dos arcs a l’aire amb els dos dits índex, i els ajunta a poc a poc, com si tensés dues cordes invisibles per tal que es toquessin.

En Guillermo escolta, i assenteix. Assenteix d’aquella manera que només pot fer-ho algú que ha compartit amb el Plàcid, d’ençà que es coneguessin a Kabul, el 2008, varis viatges i infinitat d’experiències que els han convertit en camarades, companys i amics. Assenteix, perquè tampoc està sentit res de nou; ell ja ho sap. Simplement, el de les paraules sempre ha estat el Plàcid.

“Playboy m’afincionà a la fotografia”

– Explica’ns com va començar tot, allò de les Playboys i les National Geographic. -ja coneixem la història pel reportatge del NYT, però ens ve molt de gust sentir-la en boca seva.

– Doncs això, que la meva afició per la fotografia em ve de mirar revistes Playboy de petit. -els riures, lògicament, són inevitables.- El meu pare les tenia a una caixa, i jo les vaig descobrir i em quedava fascinat pels colors. No va tardar molt a canviar la caixa de Playboys  per una de National Geographic.

– I la guerra?

– La meva primera guerra van ser els Balcans. Un amic em va dir “anem”, i vam anar.

I podria suposar-se que a aquesta experiència bèl·lica la van seguir immediatament altres, i altres, fins a dia d’avui. Però no va ser així. En aquests 20 anys, en Guillermo ha fet coses com obrir un negoci de publicitat, treballar en una orxateria o prendre’s una temporada sabàtica -de set anys- per fer surf a les Illes Canàries. I -lògicament- fer fotos.

La fotografia imperfecta

Les fotos d’en Guillermo no són perfectes; són massa reals per ser perfectes. Són amb prou feines fotogrames arrencats d’un rotlle de pel·lícula. Són instantànies que invoquen un abans i un després. La gent no posa pel fotògraf, amb els dits en V i somrient. Són un punt i seguit, o tan sols una coma. Són mirades flotant, suspeses per un breu i fràgil instant. Una cara tallada, una escena desencaixada. Imperfectes com la pròpia vida.

Zabi, el travesti d’Afganistan.
Drets d’imatge: Guillermo Cervera

– Hi ha una fotografia en especial… la del travesti afganès. -insinuem.

Els dos es miren, i amb expressió menys alegre assenteixen: Zabi. Aquesta història és un compte pendent que tenen amb ells mateixos. Era un pas més enllà en un país de curtcircuits sexuals i paisatges extraterrestres.  El Plàcid coronava una crònica amb la súplica de Zabi: “Que algú em tregui d’aquest país”. La pròxima cosa que sabrien d’ell és que l’havien esquarterat una família de carnissers pashtuns.

– És el retrat real d’Afganistan. -i afegeix.- El retrat que mai veuràs a la portada de la National Geographic.

“Les fotografies més complicades que he fet han estat les de gent practicant sexe en un local d’intercanvi de parella”

Però no totes les fotografies d’en Guillermo són travestis de mirada buida. No tot és mort. Hi ha nenes amb tutú rosa, surfistes desafiant gegants blaus, i aparadors moscovites de tonalitats daurades. Hi ha color. Hi ha vida. Com s’entén?

– Jo no sóc d’aquells que s’obsessiona amb la guerra. Hi ha més coses.

– El surf? -preguntem.

– Per exemple el surf. -respon.- Jo sóc igual de fotògraf, m’ho prenc igual de seriosament, quan estic a Kandahar fotografiant talibans que quan sóc a Tenerife fotografiant surfistes. La qüestió segueix sent prémer el botó en el moment precís. -i afegeix.- Ambdues coses es complementen, és com terapèutic. No hi ha unes millors que altres. De fet, unes de les fotografies més complicades que he fet mai han estat gent practicant sexe a un local d’intercanvi de parella.

– No ens sona haver-les vist a la teva web.

– Ara les he retirat, perquè estic tramitant un visat per anar a l’Iran i no crec que els hi fessin gaire gràcia… Però és un gran treball: fotografies sense llum, i la gent no podia saber que els estaves fotografiant. Vaig amagar-me la càmera sota la camisa, acostar-me a poc a poc i disparar.
Imatges de cossos entrellaçats, mig difosos, com dos fantasmes fent l’amor en blanc i negre. Ens preguntem si no és ell mateix el que ha hagut de convertir-se en fantasma per fer les fotografies.

Fotoperiodisme de guerra

– Al cap i a la fi, la guerra és erotisme. -afegeix el Plàcid, i al cap ens ve aquella crònica on explica que alguns soldats afganesos tenen als seus mòbils Nokia vídeos de joves, vestits de dona, ballant com posseïts.- És més: moltes guerres entre talibans han estat causades per l’amor d’un jove afganès.

Guerra civil a Líbia.
Drets d’imatge: Guillermo Cervera

– Sí, la guerra és erotisme. -sentencia en Guillermo.- Un “putiferi”. A vegades hi ha situacions que freguen el ridícul. Molts joves anaven a Tahrir pel contacte dels cossos, per la sexualitat de la massa en moviment. Jo estava allà, i vaig sentir que cantaven i vaig preguntar: em van dir que era un himne de futbol. A la guerra, més o menys, passa el mateix.

La postura de Cervera, assegut a la cadira amb el cos recolzat darrera, les mans creuades sobre les cames arquejades, es correspon totalment amb la simplicitat i senzillesa de les escenes que relata.

– Recordo estar amagant-me de les bombes sota d’un vehicle amb un libanès al costat que em va mirar rient i em va dir: “Què, estàs gaudint?”. Quan hi ha guerra, tot adquireix un to surrealista. I la gent que la viu en primera persona, al final, se la pren com un joc. Però la mort està allà.

“Tu ets el què la guerra fa de tu. No hi ha ni bons tan bons ni dolents tan dolents”

Se’ns van acudir unes paraules de Javier Espinosa, corresponsal de El Mundo a Orient Mitjà, que havíem llegit a una entrevista a Jotdown Magazine. Deia que a la guerra tot es radicalitzava, que els bons eren més bons i els dolents més dolents. Li ho vaig comentar a en Guillermo, i la seva resposta va ser contundent.

– No hi estic d’acord; ets el que la guerra fa de tu. Ni els bons són tan bons ni els dolents tan dolents. – en Plàcid assentia.- Als Balcans vaig presenciar una escena devastadora: una dona plorava desconsoladament en un cementiri creat en l’espai d’un parc. Vaig preguntar que què li passava, i em van respondre que les tombes que tenia davant eren les del seu home i el seu fill. Un, havia mort el dia abans, l’altre el mateix dia. Si a aquella dona, per molt bona persona que sigui, li poses davant al responsable de les morts..

La conclusió sembla evident. Però les preguntes sobre la guerra no acaben aquí. Ens ve al cap, un cop més, Espinosa. La seva desgraciada sortida de Síria, en la que van morir dos companys periodistes, va tenir ocupats als mitjans espanyols durant setmanes. En Guillermo també va ser present en un episodi similar, a Líbia. Dos companys seus, Tim Hetherington i Chris Hondros, van morir per l’explosió d’un morter de tropes gadafistes.

“Si vaig a la guerra i em passa alguna cosa, jo ja sé on he anat i a què he anat”

– Sí… va ser molt dur –baixa la mirada i es queda rumiant.- Però quan fas el que fas, ja saps els riscos que corres. Estàs a la guerra, i la gent mor. Si em passa alguna cosa, ja sé on he anat i a què he anat.

No és còmode criticar la figura d’alguns periodistes de guerra quan la mort està tan present. Però no per això deixa de ser necessari. Molts periodistes acaparen un protagonisme que no els hi és legítim, i, com assenyala el Guillermo, per molt que un telediari obri l’informatiu denunciant la mort d’un periodista, el mateix conflicte seguirà matant cada dia centenars de persones. Hi ha un cert esnobisme en el periodisme de guerra; periodistes que sense ser conscients de la realitat a la qual s’enfronten  van a zones en conflicte pel simple fet d’explicar les batalletes. Ens ve al cap la cita més cèlebre de James Dean: “mor jove i deixa un bell cadàver”. Potser no seria agosarat replantejar-la: “mor en una guerra, i seràs recordat com un gran periodista”. Tornem, com sempre, a un dels eterns debats de la professió: l’ego mata al periodista. El consell que ens dóna en Guillermo: “Que no us perdi el concepte”.

– Els soldats, la gent que viu el conflicte en primera persona… aquests són els ulls de la guerra. No els periodistes. -apunta el Plàcid. Explica el cas d’un llibre editat a l’escolania de Montserrat: la història d’un espanyol que s’allista a la “división azul” i acaba al exèrcit roig i les cartes que envia a la seva dona. Aquesta, passats més de 15 anys sense notícies del seu marit, les va rebre finalment i més tard van conformar aquest llibre. – En la meva vida he llegit millor crònica de guerra que les cartes d’aquest soldat. Mai.

***

Ens acomiadem i insistim en el plaer que ha estat conèixer en Guillermo, i marquem a la agenda una futura trobada. No sabem quan, ni on, però sí que tenim clar que encara ens queden moltes preguntes i, sobretot, ganes de seguir conversant.

Alan Ruíz i Judit Montenegro als extrems; Sandra Rodríguez al mig.
– Guillermo, podries fer una foto si et donem la nostra càmara?
Drets d’imatge: Guillermo Cervera

En Plàcid i en Guillermo marxen, i ens tornem a fixar en la seva camisa arremangada i els seus texans. Qui sap si, efectivament, aquest també sigui el seu uniforme de guerra. De sobte, ens adonem que no li hem fet cap fotografia per incloure a l’entrevista. No ha passat ni un minut d’ençà que marxessin, i si correm encara els podem atrapar.

-Guillermo, Plàcid! –hem estat a temps. – Necessitem una foto per la entrevista.

Es miren i assenteixen. En Guillermo passa el braç dret per l’espatlla del Plàcid i miren a la càmera. I a les seves cares no hi ha rastre ni de guerra, ni de talibans, ni de travestis afganesos. Li demanem una altra foto a en Guillermo, sol. Una fotografia del fotògraf. Ell, riu tímidament, fa una “V” amb els dits, i somriu.

Guillermo Cervera posant per la fotografia de l’entrevista pel blog. Una imatge totalment antagònica a la seva fotografia esporàdica i inesperada.
Drets d’imatge: Sandra Rodríguez i Més que 1000 paraules

Advertisements

About mesque1000paraules

Projecte de classe, som cinc estudiants de periodisme que hem obert aquesta finestra per conèixer i fer conèixer una mica més la fotografia com a eina periodística, la imatge com a nexe per narrar una història a algú; fotoperiodisme, vaja.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: